Petits miralls

Absències

teacheyes — Sun, 20 Jul 2008 10:26:35 +0000

Un fotògraf argentí parteix de fotografies de famílies i grups d’amics (coneguts per ell o no) fetes abans de la dictadura argentina per a, després de més de trenta anys, tornar-les a fer. Està clar que en les noves fotografies no hi seran tots els que sortien feia trenta anys, molts víctimes de la persecució política de l’època al país sudamericà. De fet, aquest és l’objectiu: assenyalar, fer evident, l’absència. He interpretat que, a més de la denúncia del que va passar, el que intenta és fer material quelcom que no ho és, donar cos a una sensació, intentar tocar físicament un sentiment, fer visible l’absència. Tot i que les persones que coneixien els desapareguts, segurament, no necessiten aquest exercici visual per a recordar els companys o familiars que falten. Segur que ja els tenen presents cada dia.

Equilibri

teacheyes — Fri, 18 Jul 2008 10:22:13 +0000

Una persona a la qual sempre m’alegra veure o de la qual sempre m’alegra saber alguna cosa em va proposar fa uns dies aquesta frase: "Desequilibri: Ens alegra veure a algú estimat, pero no percebem la mateixa alegria quan ells ens veuen. Una subtil forma de dolor". Res a dir, perquè és certa. Ara bé, crec que aquesta frase deixa el cicle obert i, com que sóc una mica quadriculat (llevat d’en algunes situacions molt concretes), no em puc estar d’intentar tancar-lo. Patim quan notem indiferència o fins i tot simple cordialitat en algú a qui ens estimem, però ens adonem de a quanta gent li passa això mateix amb nosaltres? Potser sense voler, nosaltres també decebem altres persones de la mateixa manera que patim decepcions, de forma que podríem entreveure un equilibri dins l’enorme caos que ens envolta. És clar que aquest equilibri no és gratis sinó que té un preu molt alt: admetre que, al final, tots som culpables.

L’horari verd

teacheyes — Fri, 18 Jul 2008 09:56:20 +0000

Heu vist alguna vegada una pel·lícula anomenada "La milla verde"? Va d’una bona persona que treballa al corredor de la mort. Intenta fer la seva feina amb professionalitat i procurant alleugerir en la mesura del possible els moments finals dels sentenciats a mort. Un dia, pèrò, complint la seva feina, ajuda a executar a un innocent, a algú amb un esperit tan pur que fins i tot obrava miracles en favor dels altres. Des d’aleshores, ha de suportar la seva pròpia sentència: sobreviure tota la seva família i amics, és a dir, veure morir tota la gent que estima.

Aquests dies, els equips de gestió de les escoles m’han fet recordar aquesta pel·lícula. Hi ha gent que sent la necessitat de manar, que es realitza dirigint l’activitat dels altres. Hi ha gent, però, que no i que forma part dels equips de gestió perquè s’hi han vist abocats sense saber ben bé com. Aquests dies he vist una d’aquestes últimes organitzant horaris, és a dir, decidint quan qui farà què durant tot un curs. No ha gaudit aquesta tasca, més aviat el contrari, però això ha estat igual perquè, com passava amb el protagonista de la pel·lícula, ha hagut de pagar la seva pròpia sentència: dirigint la vida dels seus companys ha perdut tres setmanes de la seva.

Mal dia

teacheyes — Wed, 02 Jul 2008 23:39:35 +0000

Una amiga, en el seu bloc, recollia una frase molt encertada de J. Barril: "Ser jove és formar part d’un grup. Envellir és adonar-nos que cadascun del grup anava a la seva". Avui he vist a les notícies (vici que no porta enlloc, aquest de veure les notícies) com una persona moria a un hospital de Nova York i es passava una hora al terre sense que ningú fes res per a ajudar-la. Potser això seria l’exageració, el grau màxim o més aviat l’aberració d’aquest principi que sembla universal. Quina por.

De febre i vida

teacheyes — Fri, 27 Jun 2008 23:55:22 +0000

Res com una gastroenteritis ben plantada per a fer-te desitjar un munt de coses que fem cada dia sense que li donem importància o, pitjor encara, que hem deixat de fer. Una cosa tan simple com gaudir d’un suc de llimona ben fresquet esdevé un somni entorn del qual gira la teva vida durant uns dies. Des d’aquest punt de vista, podríem dir que el mateix virus que ens deixa sense forces ens està donant alhora una lliçó vital, ajudant-nos a valorar de nou les coses bones que ens envolten. Podem considerar aquest virus, doncs, amic nostre? (jo, quina pregunta més ridícula). No, el virus fa la seva vida i no l’importem res. El que passa és que de la seva activitat podem treure efectes negatius i positius. El mateix passa amb les persones. Aquest any he conegut gent que no m’importaria qualificar de virus emprenyador. En canvi, també he conegut d’altres que han tingut efectes molt positius sobre mi i que s’han guanyat el meu respecte i el meu afecte, per com m’han tractat, perquè m’han ensenyat coses… Malauradament, a algunes d’aquestes últimes les perdré de vista en el dia a dia. Les trobaré a faltar, però intentaré mantenir la febre meravellosa que m’han encomanat.

La càmara

teacheyes — Sun, 08 Jun 2008 22:59:12 +0000

Ei, que sí, que les càmeres de vídeo són màgiques. I no em refereixo només a com funcionen, que em resulta un misteri inaccessible (suposo que ja tinc una edat). Jo parlo d’una altra cosa. Fent una feina de classe, m’he vist en la necessitat d’enregistrar un vídeo en què els nens opinaven sobre alguns temes de l’escola. Impressionant el procés metamòrfic que la càmara opera en molts nens. He vist alguns pesats que provoquen maldecaps a diari sotmetre’s sumisos a les normes que imposa la càmara i, alhora, ensenyar una gràcia que no havia vist en ells fins ara. Crec que davant la càmara s’han tret la màscara que duen a sobre habitualment i han mostrat el que realment hi ha dintre. O potser he estat jo el subjecte de canvi, i els he mirat d’una altra manera a través de la pantalleta. O potser la culpa no és meva ni de la càmara, sinó d’una situació realment engrescadora pels nens. En qualsevol cas, a més d’una pel·lículeta de dubtosa qualitat narrativa (i pitjor artística, creieu-me), el que s’ha creat aquests dies a estat un altre lligam, més fort, entre alguns nens i jo.

Les pedres

teacheyes — Tue, 27 May 2008 22:25:49 +0000

Un dia, una mestra va preguntar als seus alumnes sobre quin tema voldrien buscar informació i fer un treball. Com era d’esperar, va sortir de tot. Van haver les respostes que segurament pretenien agradar la mestra: sobre la vida de les plantes, dels animals, sobre els planetes… També van haver respostes més sinceres però amb poques possibilitats d’èxit, com el futbol o el Wrestling. No va faltar tampoc alguna resposta descarada, com "vull saber… hummm… com fan pipi les plantes". Pèrò, d’entre totes les respostes, només una em va cridar l’atenció, una a la qual ningú va fer cas tot i que havia estat pronunciada ben seriosament: "les pedres". Ni tele, ni futbol, ni videojocs, ni animals, ni internet, ni mòbils ni cap altre dels temes que suposem que han d’interessar avui dia els nens. A aquest l’interessaven les pedres. Encuriosit, vaig aprofitar l’hora del pati per a fingir una trobada casual amb aquest esperit neolític i li vaig preguntar que per què li agradaven tant les pedres. No sense dificultats, perquè és un nen introvertit i perquè encara no domina del tot l’idioma, em va venir a dir que perquè es divertia imaginant coses a partir de les formes que tenien, perquè li servien per a defensar-se d’un parell de brètols del seu barri i perquè li recordaven el paisatge pedregós i àrid del seu poble. Dit així, vaig pensar que les pedres l’oferien joc, aixopluc i que eren potser l’única cosa que el nen era capaç de mig reconèixer en un entorn desonegut per a ell. I és que mai no sabem de qui podem acabar fent-nos amics ni on els trobarem.

En l’era digital

teacheyes — Sat, 24 May 2008 23:12:43 +0000

Quatre mestres improvitzant sobre el petit escenari del gimnàs, una història amb un argument unicelular (l’ameba dels arguments, podríem dir), sense decorat, sense atretzzo. Una història en un estat tan pur, amb una posada en escena tan simple que quasi es podien veure les paraules volant per l’escenari. I, com a resultat de tot plegat, nens de tres a nou anys intrigats per com acabarà. Potser encara no està tot perdut.

Lluny

teacheyes — Thu, 22 May 2008 13:08:14 +0000

Una escola amb el pati al costat d’una via de tren té els seus avantatges. Els petits esclafen amb força el nas contra la tanca per no perdre cap detall quan passen els trens. Per molt sovint que passin, sempre queden estorats per culpa del soroll, la tremolor del terre, el volum gegantí, els colors o la combinació de tot plegat. D’altres somien amb agafar-ne un i anar a parar a algun paradís remot on viure fantàstiques aventures o, com a mínim, deixar enrere una realitat no tant atractiva com per a quedar-s’hi. No saben, és clar, que Sant Vicenç de Calders no està tan lluny.

Inèrcies entrellaçades

teacheyes — Mon, 19 May 2008 14:06:40 +0000

Aquell matí, mentre escalfava el cafè amb llet, la Dolors havia decidit que aquell seria el primer dia del que li quedava de vida. Era cert que el mirall ja no li tornava la mateixa imatge que feia vint anys i que la bàscula la tractava amb duresa. Però també era cert que se sentia amb forces de recuperar l’energia vital que l’havia caracteritzat de jove, quan vivia cada dia com si fos l’últim. Ara, però, amb quaranta anys, sentia que s’havia equivocat una vegada darrera d’una altra a l’hora de prendre decisions. Com quan s’havia fet sòcia d’aquella escola quadriculada i avorrida, prostituint els seus ideals a canvi d’un BMW. Com quan no va saber acceptar que, tres anys després de que la seva mare morís, el seu pare refés la seva vida. O com quan no va moure ni un dit per a salvar una relació que, ara mateix, estava com les tostades que acabava de deixar a sobre de la taula per a eixugar-se les llàgrimes, cremada. Tot això, però, s’havia acabat. Ara, aquell matí de dimarts, amb quaranta anys, amb uns quilos de més, amb experiència, amb arrugues, despentinada i sense ganes d’esmorçar, estava decidida a redreçar la seva vida.Aquell matí, mentre es posava la roba que la seva mare havia deixat preparada a sobre d’una cadira, la Clàudia acabava de decidir que ja n’hi havia prou. El dia abans havia vist patir els seus pares per culpa seva. Quan la mestra va dir que era l’alumna amb més potencial i imaginació que havia tingut en temps però que estava malbaratant la seva capacitat, va enregistrar, com si fos una càmara fotogràfica, la cara dels seus pares. Tot i els seus sis anys, la Clàudia va descobrir una nova forma de dolor. Es tractava d’un dolor més subtil que el que havia sentit, per exemple, aquella vegada que havia caigut per les escales de l’escola, però també es tractava d’un mal molt més esgarrifós. I l’havia vist a la cara dels seus pares. Potser, pensava mentre es bevia la llet, per això havien discutien els seus pares la nit anterior. I la d’abans, i les de no sabia ja quan. Però tot això s’havia acabat perquè, des d’aquell mateix dia, la Clàudia no es despistaria mai més a classe.Aquell matí, la Dolors es va estranyar quan va veure que la Clàudia havia estat de les primeres en entrar a l’aula i treure el llibre de mates. La idea de que fos un senyal diví de que la seva nova vida anava per bon camí la va fer sentir més optimista encara. Aquest mateix optimisme va sentir la Clàudia quan la Dolors, que sempre tenia cara de mal de panxa, s’havia apropat a ella per a preguntar-li com havia passat la nit.A les nou en punt, com sempre, va començar la classe amb el mateix "bon dia" de sempre, però aqui es van acabar les rutines. Ni corregir les tres pàgines de deures que havia posat el dia anterior, ni obrir el llibre per la pàgina que tocava, ni treure els quadernets d’exercicis ni, sobretot, passar noranta minuts escoltant o la veu de la mestra o el no res, com si en aquella sala només existís la Dolors. Durant més d’una hora, en aquella classe van haver converses, riures, la Clàudia engrescada com mai, una mestra tibant dels seus alumnes perquè pensessin en equip i opinessin sobre quin era el número més gran que devia existir. La mateixa aula, la mateixa mestra, els mateixos nens però tot sostingut per un aire diferent. La nova vida de la Dolors i de la Claudia funcionava. No obstant, l’única cosa nova que va ser capaç de notar la directora quan va entrar a la classe va ser soroll. Amb pitjor cara que de costum, va començar a parlar amb la Dolors. La directora deia que quin enrenou era aquell. La Dolors defensava el seu dret, com a copropietària, a proposar canvis en la línia de l’escola. La directora parlava d’ordre i disciplina però la Dolors ja no podia seguir la conversa. Ara només podia pensar en aquella olor a aftershave que durant tants anys li havia estat quotidiana i que ara, impregnada en la pell d’una altra dona, d’aquella dona, evidenciava quina era la nova situació, deixava al descobert el seu fracàs i li feia tant de mal. La Clàudia sentia la conversa, però no entenia res. "Ni és el lloc ni el moment", va ser l’última cosa que va sentir abans que la directora sortís amb celeritat. De seguida van tornar les fileres de taules agrupades de dos en dos mirant a la pissarra i els quaderns a sobre de les taules. També van tornar el silenci forçós, la cara de pomes agres de la Dolors i l’apatia de la Clàudia. Es van corregir els deures, es va llegir la pàgina del llibre que tocava i la Dolors va començar a parlar, sola, sobre els números. A mesura que la Dolors parlava i parlava, les paraules de la mestra perdien sentit i esdevenien una lleugera remor dins el cervell de la Clàudia, que divagava sobre quin devia ser el número que seguia el noranta i mil, si és que n’hi havia algun. Mentre explicava, la Dolors notava desesperada que la Clàudia ja no l’escoltava. “Calla, Ramon. A veure aquests que xerren per allà al fons”, amb ira. Vomitava per inèrcia el mateix discurs sobre les desenes que portava anys pronunciant mentre la Clàudia ja no podia dissimular la seva mirada perduda cap a un punt indeterminat de la finestra. I, a mesura que la Clàudia s’endinsava més i més en els seu mon imaginari, la Dolors tornava amb més violència a la seva pròpia realitat.