Una persona a la qual sempre m’alegra veure o de la qual sempre m’alegra saber alguna cosa em va proposar fa uns dies aquesta frase: "Desequilibri: Ens alegra veure a algú estimat, pero no percebem la mateixa alegria quan ells ens veuen. Una subtil forma de dolor". Res a dir, perquè és certa. Ara bé, crec que aquesta frase deixa el cicle obert i, com que sóc una mica quadriculat (llevat d’en algunes situacions molt concretes), no em puc estar d’intentar tancar-lo. Patim quan notem indiferència o fins i tot simple cordialitat en algú a qui ens estimem, però ens adonem de a quanta gent li passa això mateix amb nosaltres? Potser sense voler, nosaltres també decebem altres persones de la mateixa manera que patim decepcions, de forma que podríem entreveure un equilibri dins l’enorme caos que ens envolta. És clar que aquest equilibri no és gratis sinó que té un preu molt alt: admetre que, al final, tots som culpables.
Tens tota la raó, seria com trobar l’equilibri dins el desequilibri emocional o viceversa. Entenc que sempre esperem allò dels altres que mai no faran i això ens provoca una certa tristesa, i és cert, que a tots ens passa el mateix, estem més en equilibri del que pensem!!!!