La càmara

Ei, que sí, que les càmeres de vídeo són màgiques. I no em refereixo només a com funcionen, que em resulta un misteri inaccessible (suposo que ja tinc una edat). Jo parlo d’una altra cosa. Fent una feina de classe, m’he vist en la necessitat d’enregistrar un vídeo en què els nens opinaven sobre alguns temes de l’escola. Impressionant el procés metamòrfic que la càmara opera en molts nens. He vist alguns pesats que provoquen maldecaps a diari sotmetre’s sumisos a les normes que imposa la càmara i, alhora, ensenyar una gràcia que no havia vist en ells fins ara. Crec que davant la càmara s’han tret la màscara que duen a sobre habitualment i han mostrat el que realment hi ha dintre. O potser he estat jo el subjecte de canvi, i els he mirat d’una altra manera a través de la pantalleta. O potser la culpa no és meva ni de la càmara, sinó d’una situació realment engrescadora pels nens. En qualsevol cas, a més d’una pel·lículeta de dubtosa qualitat narrativa (i pitjor artística, creieu-me), el que s’ha creat aquests dies a estat un altre lligam, més fort, entre alguns nens i jo.

Tweet