Les pedres

Un dia, una mestra va preguntar als seus alumnes sobre quin tema voldrien buscar informació i fer un treball. Com era d’esperar, va sortir de tot. Van haver les respostes que segurament pretenien agradar la mestra: sobre la vida de les plantes, dels animals, sobre els planetes… També van haver respostes més sinceres però amb poques possibilitats d’èxit, com el futbol o el Wrestling. No va faltar tampoc alguna resposta descarada, com "vull saber… hummm… com fan pipi les plantes". Pèrò, d’entre totes les respostes, només una em va cridar l’atenció, una a la qual ningú va fer cas tot i que havia estat pronunciada ben seriosament: "les pedres". Ni tele, ni futbol, ni videojocs, ni animals, ni internet, ni mòbils ni cap altre dels temes que suposem que han d’interessar avui dia els nens. A aquest l’interessaven les pedres. Encuriosit, vaig aprofitar l’hora del pati per a fingir una trobada casual amb aquest esperit neolític i li vaig preguntar que per què li agradaven tant les pedres. No sense dificultats, perquè és un nen introvertit i perquè encara no domina del tot l’idioma, em va venir a dir que perquè es divertia imaginant coses a partir de les formes que tenien, perquè li servien per a defensar-se d’un parell de brètols del seu barri i perquè li recordaven el paisatge pedregós i àrid del seu poble. Dit així, vaig pensar que les pedres l’oferien joc, aixopluc i que eren potser l’única cosa que el nen era capaç de mig reconèixer en un entorn desonegut per a ell. I és que mai no sabem de qui podem acabar fent-nos amics ni on els trobarem.    

Tweet