Aquell matí, mentre escalfava el cafè amb llet, la Dolors havia decidit que aquell seria el primer dia del que li quedava de vida. Era cert que el mirall ja no li tornava la mateixa imatge que feia vint anys i que la bàscula la tractava amb duresa. Però també era cert que se sentia amb forces de recuperar l’energia vital que l’havia caracteritzat de jove, quan vivia cada dia com si fos l’últim. Ara, però, amb quaranta anys, sentia que s’havia equivocat una vegada darrera d’una altra a l’hora de prendre decisions. Com quan s’havia fet sòcia d’aquella escola quadriculada i avorrida, prostituint els seus ideals a canvi d’un BMW. Com quan no va saber acceptar que, tres anys després de que la seva mare morís, el seu pare refés la seva vida. O com quan no va moure ni un dit per a salvar una relació que, ara mateix, estava com les tostades que acabava de deixar a sobre de la taula per a eixugar-se les llàgrimes, cremada. Tot això, però, s’havia acabat. Ara, aquell matí de dimarts, amb quaranta anys, amb uns quilos de més, amb experiència, amb arrugues, despentinada i sense ganes d’esmorçar, estava decidida a redreçar la seva vida.Aquell matí, mentre es posava la roba que la seva mare havia deixat preparada a sobre d’una cadira, la Clàudia acabava de decidir que ja n’hi havia prou. El dia abans havia vist patir els seus pares per culpa seva. Quan la mestra va dir que era l’alumna amb més potencial i imaginació que havia tingut en temps però que estava malbaratant la seva capacitat, va enregistrar, com si fos una càmara fotogràfica, la cara dels seus pares. Tot i els seus sis anys, la Clàudia va descobrir una nova forma de dolor. Es tractava d’un dolor més subtil que el que havia sentit, per exemple, aquella vegada que havia caigut per les escales de l’escola, però també es tractava d’un mal molt més esgarrifós. I l’havia vist a la cara dels seus pares. Potser, pensava mentre es bevia la llet, per això havien discutien els seus pares la nit anterior. I la d’abans, i les de no sabia ja quan. Però tot això s’havia acabat perquè, des d’aquell mateix dia, la Clàudia no es despistaria mai més a classe.Aquell matí, la Dolors es va estranyar quan va veure que la Clàudia havia estat de les primeres en entrar a l’aula i treure el llibre de mates. La idea de que fos un senyal diví de que la seva nova vida anava per bon camí la va fer sentir més optimista encara. Aquest mateix optimisme va sentir la Clàudia quan la Dolors, que sempre tenia cara de mal de panxa, s’havia apropat a ella per a preguntar-li com havia passat la nit.A les nou en punt, com sempre, va començar la classe amb el mateix "bon dia" de sempre, però aqui es van acabar les rutines. Ni corregir les tres pàgines de deures que havia posat el dia anterior, ni obrir el llibre per la pàgina que tocava, ni treure els quadernets d’exercicis ni, sobretot, passar noranta minuts escoltant o la veu de la mestra o el no res, com si en aquella sala només existís la Dolors. Durant més d’una hora, en aquella classe van haver converses, riures, la Clàudia engrescada com mai, una mestra tibant dels seus alumnes perquè pensessin en equip i opinessin sobre quin era el número més gran que devia existir. La mateixa aula, la mateixa mestra, els mateixos nens però tot sostingut per un aire diferent. La nova vida de la Dolors i de la Claudia funcionava. No obstant, l’única cosa nova que va ser capaç de notar la directora quan va entrar a la classe va ser soroll. Amb pitjor cara que de costum, va començar a parlar amb la Dolors. La directora deia que quin enrenou era aquell. La Dolors defensava el seu dret, com a copropietària, a proposar canvis en la línia de l’escola. La directora parlava d’ordre i disciplina però la Dolors ja no podia seguir la conversa. Ara només podia pensar en aquella olor a aftershave que durant tants anys li havia estat quotidiana i que ara, impregnada en la pell d’una altra dona, d’aquella dona, evidenciava quina era la nova situació, deixava al descobert el seu fracàs i li feia tant de mal. La Clàudia sentia la conversa, però no entenia res. "Ni és el lloc ni el moment", va ser l’última cosa que va sentir abans que la directora sortís amb celeritat. De seguida van tornar les fileres de taules agrupades de dos en dos mirant a la pissarra i els quaderns a sobre de les taules. També van tornar el silenci forçós, la cara de pomes agres de la Dolors i l’apatia de la Clàudia. Es van corregir els deures, es va llegir la pàgina del llibre que tocava i la Dolors va començar a parlar, sola, sobre els números. A mesura que la Dolors parlava i parlava, les paraules de la mestra perdien sentit i esdevenien una lleugera remor dins el cervell de la Clàudia, que divagava sobre quin devia ser el número que seguia el noranta i mil, si és que n’hi havia algun. Mentre explicava, la Dolors notava desesperada que la Clàudia ja no l’escoltava. “Calla, Ramon. A veure aquests que xerren per allà al fons”, amb ira. Vomitava per inèrcia el mateix discurs sobre les desenes que portava anys pronunciant mentre la Clàudia ja no podia dissimular la seva mirada perduda cap a un punt indeterminat de la finestra. I, a mesura que la Clàudia s’endinsava més i més en els seu mon imaginari, la Dolors tornava amb més violència a la seva pròpia realitat.
